Darrerament, la música m'ha transportat sovint al passat. Hi ha cançons que ens fan reviure moments que ja hem viscut. No puc evitar sentir el Vértigo d'Ismael Serrano i veure com si hi fós ara el pis de primer de carrera, tinc la sensació que en sento l'olor i tot! Una altra cançó del mateix autor, Eres, em transporta a Canterbury, en aquella finestra del número 11 de Bishopden Court des d'on veia la mare anegueta seguida de tots els seus petits aneguets, sempre en fila, anant de porta en porta, a veure si algú li donava alguna coseta... Imatges, colors i sensacions que m'aportava el sol de l'anhelada arribada de la primavera anglesa. Així, amb moltes altres cançons.
M'han vingut especialment al cap vivències dels anys a la universitat. Les serenates amb "La chica Yeyé", les converses de tren, les escaquejades del gimnàs, preferint passar la tarda xerrant animadament... Segur que també hi ha coses dolentes, però prefereixo recordar, per exemple, les grans frases del viatge de final de carrera, amb l'allotjament a prop de Santa Maria Novella, perquè no vel·la é pecao!
Espero no oblidar mai certes coses, com ara l'olor de la xocolata desfeta de camí a Sabadell per celebrar l'aniversari del Francesc, amb aquell trívial psicodèlic... Ens ho vam passar tant bé preparant-lo, que gairebé no ens feia falta gran cosa més. Com aquella nit de Cap d'Any, amb la Montse intentant fer-nos endevinar que feia de gamba (tot i que el joc tenia trampa, tots ho sabíem, però la fèiem gruar, pobreta...).
Impressionant també la imatge de Cambrils, amb el Rubén intentant ensarronar-nos per afegir més licor a la caipirinha que sempre provava amb el dit i el Francesc tapant l'ampolla instintivament...
Amb tot plegat, no entenc perquè certa persona es va voler desentendre completament de nosaltres d'un dia per l'altre... Espero entendre-ho algun dia.
La Jeni no es salva d'aquest relat, però crec que ella el record el té ben a la mà... Més precisament, al palmell de la mà, oi reina? ;-)
Tot això ve per dir-vos que us estimo molt, encara que ara ja no ens vegem gaire...
Petonets i abraçades!
3 comentaris:
Que curiós! Just l'altre dia vaig trobar aquesta foto i em vaig fer un tip de riure! També recordava com no anaves al gimnàs i tantes coses... És bonic, recordar!
Feia molt i massa temps que no passava per aquí i m'he emocionat amb aquesta entrada del blog! Ai, guapos, jo també em recordo molt de les nostres vivències universitàries, de soparets, de viatges, d'atacs de riure en plena classe (Francesc, a la cabina d'interpretació: "aquesta és la paia que es va fotre un pet a classe!") i de tots aquells moments compartits... Sembla mentida com les anècdotes més tontes queden al fons de la memòria i tornen de tant en tant per fer-nos somriure els matins del metro (sí, Mire: "camino del trabajo, en el metro, aburrido vigilo las caras de los viajeros, compañeros en la rutina y en los bostezos" :-) ). Espero que estigueu tots bé (fins i tot els més "despenjats", que no legiran aquestes paraules) i que comenceu un any fantàstic. Petoneeeeeets!
jejejejejej!! si a la mà... encara de vegades me'l miro i ric una estona... que corte... jejejej. Ke deu pensar de mi?!?!?!?
EIIII QUE VOLEM QUE LA MIRE TORNI AL BLOGGGG!!!
jo no et puv oblidar... ja formes part de mi, del que sóc!
un petonet wapa!
Publica un comentari a l'entrada